Hi ha una regla que moltes empreses coneixen bé. Les obligacions tributàries prescriuen, amb caràcter general, al cap de quatre anys. A partir d’aquí s’ha estès una conclusió que sembla lògica, però que pot portar a equivocacions. Si han transcorregut quatre anys, tota la documentació fiscal relacionada amb aquest exercici es pot destruir. No necessàriament.

Una cosa és que hagi prescrit el dret de l’Administració a determinar mitjançant liquidació un deute tributari corresponent a un determinat període i una altra de diferent és que certes dades nascudes en aquest exercici hagin deixat de tenir conseqüències fiscals.

Hi ha quantitats que es generen un any i s’aprofiten diversos exercicis després. És precisament en aquests casos en els quals guardar únicament quatre anys de documentació pot ser insuficient.

• Atenció. Abans de destruir documentació fiscal antiga convé comprovar si alguna quantitat, deducció, base o crèdit nascut en aquell exercici continua tenint efectes en exercicis posteriors.

Termini de prescripció de quatre anys versus facultat de comprovar determinats elements fiscals

L’article 66 de la Llei General Tributària (LGT) estableix, amb caràcter general, un termini de prescripció de quatre anys per a diferents drets de l’Administració i de l’obligat tributari. Entre ells es troba el dret de l’Administració a determinar el deute tributari mitjançant la corresponent liquidació.

Però la Llei LGT diferencia aquest dret de la facultat de comprovar determinats elements fiscals. Aquí apareix una qüestió que en la pràctica és fonamental. Un exercici pot estar prescrit a l’efecte de practicar una nova liquidació i, no obstant això, un element nascut en aquell període pot continuar sent rellevant perquè s’utilitza en una declaració posterior que encara no ha prescrit.

Per això no convé identificar automàticament prescripció de l’exercici amb desaparició de qualsevol obligació d’acreditar el succeït en ell.

• Atenció. Que Hisenda ja no pugui liquidar novament un determinat exercici no significa necessàriament que tota la informació procedent d’aquest període hagi quedat fora de qualsevol comprovació.

Compte amb els crèdits fiscals que poden comprovar-se durant deu anys!

La LGT estableix una regla específica per a determinades partides. L’article 66 bis disposa que el dret de l’Administració per a iniciar la comprovació de bases o quotes compensades o pendents de compensació i deduccions aplicades o pendents d’aplicació prescriuen al cap de deu anys.

El còmput comença des de l’endemà d’aquell en què venç el termini reglamentari per a presentar la declaració o autoliquidació corresponent a l’exercici o període en el qual va néixer el dret.

Estem, per tant, davant un termini molt diferent dels quatre anys que habitualment s’empren quan es parla de prescripció tributària.

I té una conseqüència pràctica força evident. Si una empresa conserva un crèdit fiscal per a aprofitar-lo posteriorment, també hauria de preocupar-se per conservar allò que permeti demostrar que aquest crèdit existeix i que està calculat correctament.

• Atenció. Els deu anys no s’han de comptar simplement des de la data de la factura o des del tancament comptable. La llei pren com a referència la finalització del termini reglamentari per a presentar la declaració o autoliquidació en la qual es va generar el dret corresponent.

Les bases imposables negatives

Les bases imposables negatives de l’impost sobre societats permeten comprendre perfectament el problema. Una societat pot generar pèrdues fiscals en un determinat exercici i utilitzar aquestes bases negatives per a reduir bases imposables positives posteriors, dins dels requisits i límits establerts per la normativa.

Això significa que una quantitat nascuda fa anys pot continuar tenint conseqüències fiscals bastant temps després.

L’Administració disposa de deu anys per a iniciar la comprovació d’aquestes bases imposables negatives en els termes establerts per l’article 66 bis LGT.

El TEAC (Resolució 7028/2022) ha afegit una precisió especialment rellevant sobre la prova. Durant aquest termini, el contribuent ha de conservar no solament les autoliquidacions i els llibres comptables, sinó també els suports documentals de les operacions reflectides en ells que permetin justificar la procedència de les BIN.

Dit d’una altra manera, que una pèrdua aparegui perfectament comptabilitzada no significa necessàriament que la seva realitat hagi quedat prou demostrada.

• Atenció. Una anotació comptable no substitueix sempre a la documentació que acredita l’operació. Factures, contractes, justificants bancaris i altres suports poden ser decisius si anys després cal demostrar com es va originar una base imposable negativa.

Què passa quan ja han passat aquests deu anys?

Aquí apareix un matís important. Una vegada transcorregut el termini especial de deu anys, l’Administració perd la possibilitat d’iniciar la comprovació d’aquestes bases, quotes o deduccions en els termes de l’article 66 bis.2 LGT.

Això no significa, tanmateix, que pugui desaparèixer absolutament tota la documentació si el contribuent pretén continuar fent valer aquestes quantitats en exercicis posteriors.

L’article 66 bis contempla que, més enllà d’aquest termini i tret que la normativa específica estableixi una altra cosa, subsisteix l’obligació d’aportar les liquidacions o autoliquidacions corresponents i la comptabilitat quan aquestes partides s’utilitzen en exercicis no prescrits.

Per a les BIN, el TEAC assenyala així mateix la importància d’acreditar el dipòsit de la comptabilitat en el Registre Mercantil durant el termini de deu anys.

Per tant, tampoc és encertat interpretar el desè aniversari com una data universal per a buidar l’arxiu.

• Atenció. Complir deu anys no equival necessàriament a poder eliminar tota la documentació. Si un crèdit fiscal continua pendent d’aplicació, abans de destruir res cal comprovar quina documentació continua sent exigible per a fer-ho valer.

I què passa amb l’IVA?

El problema no queda limitat a l’impost sobre societats. En l’IVA pot passar que una empresa generi un saldo a compensar i vagi traslladant-lo a períodes posteriors. Encara que el període en el qual va néixer aquest saldo sigui antic, el crèdit continua tenint efectes quan s’incorpora a una autoliquidació posterior.

La qüestió important torna a ser la mateixa. No s’ha de confondre la possibilitat de practicar una nova liquidació sobre un període prescrit amb la comprovació d’un crèdit fiscal procedent d’aquell període que continua projectant-se sobre un altre de posterior.

La regulació de l’article 66 bis no es limita a les bases imposables negatives. Parla de bases o quotes compensades o pendents de compensació i de deduccions aplicades o pendents d’aplicació, establint per a la seva comprovació l’esmentat període de deu anys.

• Atenció. Les empreses que arrosseguen habitualment saldos d’IVA a compensar haurien d’extremar l’atenció amb el seu arxiu documental. El fet que l’autoliquidació original tingui més de quatre anys no permet concloure, per si sol, que la documentació hagi deixat de ser rellevant.

Comprovar una dada antiga no significa necessàriament reobrir un exercici prescrit

Aquesta distinció mereix especial atenció perquè pot semblar contradictòria. Com pot Hisenda examinar una cosa ocorreguda fa més de quatre anys si l’exercici ja ha prescrit?

Perquè comprovar l’origen d’una quantitat que està produint efectes actualment i tornar a liquidar el període en el qual va néixer són actuacions diferents.

La LGT separa precisament el dret a liquidar de determinades facultats de comprovació i investigació. L’article 66 bis comença assenyalant que la prescripció dels drets contemplats en l’article 66 no afecta, amb les limitacions que el precepte estableix, al dret de l’Administració a fer comprovacions i investigacions.

Així, la prescripció d’un exercici no converteix automàticament en inalterable qualsevol dada que en procedeixi quan aquesta dada continua tenint conseqüències tributàries posteriors.

• Atenció. No s’hauria d’interpretar una comprovació de dades antigues com si Hisenda pogués sempre tornar a liquidar l’exercici d’origen. Són qüestions distintes i els seus límits també ho són.

La comptabilitat pot no ser suficient

Aquest punt té una importància pràctica enorme. Imaginem una societat que conserva perfectament els seus llibres comptables i les seves declaracions tributàries, però ha eliminat les factures, contractes i altres justificants corresponents perquè havien transcorregut quatre anys.

Anys després pretén compensar una base imposable negativa important. Si l’Administració es troba encara dins del termini legal per a comprovar-la, pot ser necessari demostrar les operacions que van donar lloc a aquella base negativa.

El TEAC ha estat clar al respecte. Dins del termini de deu anys s’han de conservar les autoliquidacions, els llibres de comptabilitat i els suports documentals de les operacions. Si aquests últims no es faciliten, es pot considerar que el contribuent no ha acreditat la procedència de les bases imposables negatives declarades.

Aquí hi ha probablement una de les raons més importants per a revisar les polítiques internes d’arxiu.

• Atenció. Guardar l’impost sobre societats i eliminar les factures que expliquen les seves xifres pot deixar a l’empresa amb una declaració perfectament arxivada, però sense prou mitjans per a acreditar algunes de les quantitats que s’hi consignen.

El termini mercantil cal no oblidar-lo

Als terminis tributaris cal afegir les obligacions mercantils. El Codi de Comerç estableix el seu propi règim de conservació de llibres, correspondència, documentació i justificants concernents al negoci.

Per tant, la política documental d’una empresa no hauria de construir-se mirant exclusivament la prescripció tributària.

Pot existir una obligació fiscal, una altra de mercantil i, a més, raons contractuals, societàries o processals que aconsellin conservar determinats documents durant més temps.

L’error és precisament a buscar una única data vàlida per a tot.

• Atenció. No existeix un termini universal que permeti afirmar que tota la documentació empresarial es pot destruir en una mateixa data. El període de conservació depèn també de la naturalesa del document i dels efectes jurídics que encara pugui produir.

Hi ha documents que poden ser necessaris durant bastant més temps

Les BIN i els saldos fiscals pendents són bons exemples, però no són els únics supòsits que mereixen atenció. Béns d’inversió, amortitzacions, determinades deduccions, subvencions, operacions els efectes de les quals es prolonguen durant diversos exercicis o contractes de llarga durada poden obligar a mirar molt més enrere de l’habitual.

Fins i tot fora de l’àmbit estrictament tributari poden existir procediments judicials, reclamacions, garanties o responsabilitats per a les quals sigui necessari conservar documentació antiga.

Per això, una política d’arxiu basada exclusivament a esborrar automàticament tot el que assoleixi una determinada antiguitat pot acabar eliminant precisament la prova que anys després necessita l’empresa.

• Atenció. Com més prolongats siguin els efectes fiscals, comptables o jurídics d’una operació, menys recomanable és aplicar una eliminació automàtica basada únicament en l’antiguitat del document.

Una política documental és més segura que la regla dels quatre anys

En la pràctica, el més raonable és classificar la documentació.

D’una banda, hi haurà els documents subjectes únicament als terminis ordinaris. D’una altra, aquells relacionats amb bases negatives, quotes pendents, deduccions o altres crèdits fiscals que es puguin utilitzar posteriorment. I hi haurà també documentació vinculada a operacions que, per les seves característiques, aconsellin una conservació superior.

Això permet establir un calendari de conservació molt més fiable que guardar tots els documents durant quatre anys i eliminar-los després de manera indiscriminada.

A més, en un entorn cada vegada més digitalitzat, conservar correctament la documentació no significa simplement emmagatzemar milers d’arxius. També importa que es puguin localitzar, relacionar amb l’operació corresponent i recuperar quan sigui necessari.

• Atenció. Conservar no és únicament guardar. Una factura emmagatzemada durant deu anys, però impossible de relacionar després amb l’operació, contracte o assentament que pretén justificar pot perdre bona part de la seva utilitat probatòria.

Què hauria de revisar una empresa abans de destruir documentació?

Abans d’executar una eliminació periòdica de documentació, convé comprovar quins exercicis estan realment prescrits i, sobretot, si existeixen elements nascuts en ells que continuen desplegant efectes.

Especial atenció mereixen les bases imposables negatives pendents o utilitzades posteriorment, quotes o saldos fiscals pendents de compensació i deduccions aplicades o pendents d’aplicació.

També és convenient comprovar si existeixen béns, contractes, subvencions, procediments o qualsevol altra circumstància que justifiqui mantenir determinats justificants durant un període superior.

La pregunta adequada, per tant, no és simplement “han passat quatre anys?“. És més útil preguntar-se “aquest document continua acreditant alguna cosa que encara pot tenir conseqüències?“.

Es poden posar en contacte amb aquest despatx professional per qualsevol dubte o aclariment que puguin tenir sobre aquesta qüestió.

Una salutació cordial,

Després de diversos canvis de calendari, ajornaments i no pocs missatges que han contribuït a generar una certa confusió, les dates de VeriFactu s’han desplaçat finalment a 2027.

Això dona més marge a empreses i professionals, encara que hi ha una qüestió que convé aclarir des del principi. VeriFactu no és el mateix que la factura electrònica obligatòria entre empreses i professionals. Són dos canvis diferents, tenen normes diferents i tampoc coincideixen necessàriament les seves dates d’aplicació.

Precisament perquè tots dos processos conviuran durant els pròxims anys, val la pena saber què ens afectarà i quan.

Quan serà obligatori VeriFactu?

El calendari que inicialment apuntava a 2026 va quedar ajornat. D’acord amb el Reial decret llei 15/2025, les dates que hem de tenir presents són les següents.

• Des de l’1 de gener de 2027, s’han d’adaptar els contribuents de l’impost sobre societats. Aquí trobem, entre altres, a les societats limitades i societats anònimes.

• Des de l’1 de juliol de 2027, arriba el torn de la resta d’obligats, entre ells autònoms, professionals i determinades entitats en atribució de rendes.

La mida del negoci no és el que marca l’obligació. Una petita societat amb poca facturació pot quedar afectada igual que una empresa amb una estructura molt més grossa. El rellevant serà la situació tributària del contribuent i el sistema utilitzat per a facturar.

Llavors, què és exactament VeriFactu?

Dit d’una manera senzilla, la normativa pretén que els programes usats per a facturar no permetin esborrar, modificar o alterar una factura sense que en quedi constància.

Fins ara, en parlar de digitalització de la facturació, moltes empreses pensaven fonamentalment a substituir el paper per un programa. Amb VeriFactu la qüestió va bastant més enllà.

Els sistemes informàtics de facturació hauran de garantir aspectes com la integritat, conservació, accessibilitat, llegibilitat, traçabilitat i inalterabilitat dels registres. Cada registre queda relacionat amb l’anterior, de manera que les modificacions o eliminacions no es puguin fer sense deixar rastre.

En altres paraules, Hisenda vol que existeixi una història fiable del que ha ocorregut amb cada factura.

I això afecta també a pràctiques que fins ara podien formar part de la rutina administrativa d’alguns negocis. Corregir una factura no significarà simplement entrar en el programa, canviar una dada i continuar com si res hagués ocorregut.

No tots els obligats hauran d’enviar immediatament les seves factures a Hisenda

Aquí sol aparèixer una altra confusió. El reglament contempla dues maneres de complir. Una és la modalitat VeriFactu pròpiament dita, en la qual els registres de facturació es remeten automàticament a l’Agència Tributària. L’altra permet conservar els registres dins del propi sistema, encara que sotmesos a requisits reforçats de seguretat, conservació i traçabilitat.

Per tant, adaptar el programari als requisits establerts per la normativa i enviar automàticament cada registre a l’AEAT són qüestions relacionades, però no exactament idèntiques.

Serà important revisar quina modalitat ofereix el programa que utilitza cada empresa i valorar quin encaixa millor amb el seu funcionament.

Qui en pot quedar fora?

Encara que l’àmbit d’aplicació és ampli, existeixen excepcions.

Entre les més importants trobem els contribuents acollits al subministrament immediat d’informació (SII), com també determinats contribuents sotmesos a normativa foral a País Basc i Navarra.

També en queda fora, en principi, qui facturi exclusivament de manera manual, sense utilitzar un sistema informàtic de facturació. Ara bé, aquesta última situació serà cada vegada menys habitual a mesura que avanci la digitalització obligatòria de la facturació.

Per això, abans de contractar un programa nou o fer una migració pensant únicament en VeriFactu, val la pena comprovar primer si realment s’està dins del seu àmbit d’aplicació.

I què succeeix si fem les factures amb Excel?

És un dels dubtes que segurament sorgiran en moltes petites empreses i professionals.

El document analitzat considera que un full de càlcul utilitzat com a sistema per a generar factures entra dins del concepte de sistema informàtic de facturació. Per tant, continuar fent les factures amb una plantilla d’Excel no hauria de contemplar-se com una via per a evitar l’adaptació.

Els qui encara treballin d’aquesta manera tenen precisament una bona oportunitat durant aquests mesos per a revisar com volen organitzar la seva facturació d’ara endavant.

No fa falta precipitar-se, però tampoc sembla raonable esperar a juny de 2027 per a començar a buscar solucions.

L’ajornament no significa que els programes puguin continuar igual

Hi ha un detall especialment interessant. Encara que empreses i professionals disposen de més temps, els fabricants i comercialitzadors de programes de facturació ja han de disposar de solucions adaptades. Aquesta obligació per als proveïdors està vigent des del 29 de juliol de 2025.

Això ens dona un avantatge pràctic. Si en el 2026 una empresa ha de contractar un programa de facturació, canviar d’ERP o renovar la seva solució actual, hauria de preguntar expressament al proveïdor si compleix els requisits exigits i sol·licitar la corresponent declaració responsable.

No tindria massa sentit invertir ara en una eina que obligui a realitzar una altra migració d’aquí a uns mesos.

VeriFactu i factura electrònica no són el mateix

Aquest punt mereix especial atenció perquè probablement és l’origen de bona part de la confusió.

VeriFactu regula principalment com ha de funcionar el sistema informàtic amb el qual es generen les factures.

La factura electrònica B2B, en canvi, regula com s’hauran d’emetre i intercanviar les factures entre empresaris i professionals. La futura factura electrònica no consistirà simplement a enviar per correu electrònic el PDF que ja utilitzem actualment. El sistema previst treballa amb formats estructurats i interoperables.

Per això una empresa pot haver de preparar-se per a tots dos canvis, encara que jurídicament siguin obligacions diferents.

També els seus calendaris són diferents. Mentre VeriFactu compta ja amb les dates de gener i juliol de 2027 indicades anteriorment, l’aplicació efectiva de la factura electrònica B2B depèn del desenvolupament tècnic previst i dels terminis que comencin a computar-se conforme a aquesta normativa.

Què recomanem fer durant els pròxims mesos?

No creiem que calgui córrer ni canviar de programa simplement perquè arribi una trucada comercial anunciant que “VeriFactu ja és aquí”. Però tampoc recomanem deixar-ho tot per a les últimes setmanes.

Durant els pròxims mesos convé revisar quin programa s’usa en l’actualitat, confirmar amb el proveïdor si està adaptat, comprovar si l’empresa es troba realment dins de l’àmbit d’aplicació i analitzar com s’estan emetent les factures en el dia a dia.

També serà bon moment per a detectar costums que poden donar problemes quan el nou sistema sigui obligatori. Factures que s’incorporen al programa setmanes després d’haver-se emès, correccions fetes directament sobre documents anteriors o processos administratius excessivament manuals són exemples que val la pena revisar amb temps.

L’adaptació no s’hauria de limitar al programa informàtic. Administració, comptabilitat i les persones que intervenen en l’emissió de factures hauran de conèixer la nova manera de treballar.

Resumint

L’ajornament fins a 2027 ofereix una cosa que en matèria tributària sempre s’agraeix, temps per a fer les coses amb una certa calma.

Per a les societats, la referència serà l’1 de gener de 2027. Per a autònoms, professionals i la resta d’obligats, l’1 de juliol de 2027.

Fins llavors no sembla que calgui prendre decisions precipitades. Sí que convé, en canvi, aprofitar els pròxims mesos per a comprovar que el programa de facturació està preparat, resoldre els dubtes particulars i organitzar la transició sense haver de fer-ho quan el termini s’estigui esgotant.

Des del despatx anirem informant de les novetats que es produeixin i, com sempre, revisarem cada cas concret per a determinar com afecta la nova regulació i quina adaptació cal.

Es poden posar en contacte amb aquest despatx professional per qualsevol dubte o aclariment que puguin tenir sobre aquesta qüestió.

Una salutació cordial,

El teletreball ha fet bastant més freqüent una situació que fa uns anys podia semblar excepcional. Una persona resideix a Espanya, desenvolupa aquí la seva jornada laboral, però l’empresa que li paga es troba en un altre país.

Aquesta manera de treballar pot generar una certa confusió. Si la nòmina procedeix de l’estranger i l’ocupador no practica retencions espanyoles, és fàcil preguntar-se si aquest salari ha de tributar aquí, al país de l’empresa o fins i tot en tots dos.

La Direcció General de Tributs (DGT), en la seva consulta vinculant V1339-26, de 2 de juny, analitza un supòsit d’aquestes característiques. El treballador resideix fiscalment a Espanya, presta els seus serveis des del seu domicili per a una societat portuguesa i aquesta no té seu en territori espanyol. L’empresa, a més, no li practica retencions a compte de l’IRPF.

La conclusió té especial interès perquè separa dues qüestions que moltes vegades es confonen. Una cosa és on ha de tributar el treballador i una altra distinta que l’empresa estrangera estigui obligada a retenir IRPF espanyol.

• Atenció. L’absència de retencions en una nòmina estrangera no significa que el salari estigui exempt ni que es pugui deixar fora de la declaració de la renda.

Residència fiscal i tributació per la renda mundial

El punt de partida és la residència fiscal del treballador. En el supòsit examinat, la DGT parteix expressament que la persona és resident fiscal a Espanya. Això suposa que té la condició de contribuent de l’IRPF i, com a regla general, ha de tributar aquí per la seva renda mundial, independentment d’on s’hagi generat l’ingrés i de quin sigui el país de residència de qui el paga.

Ara bé, quan intervenen dos països no n’hi ha prou amb quedar-se en la normativa interna espanyola. Cal comprovar també què estableix el corresponent conveni per a evitar la doble imposició. En aquest cas entra en joc el conveni entre Espanya i Portugal, i concretament les seves regles relatives als serveis personals dependents.

• Atenció. Abans de traslladar aquesta conclusió a qualsevol altre cas cal comprovar la residència fiscal real de la persona i el conveni aplicable. Treballar per a una empresa estrangera no determina, per si sol, on es paguen els impostos.

En el teletreball importa on és físicament el treballador

Aquí trobem probablement la part més interessant del criteri de la DGT. Per a determinar on s’exerceix una ocupació no és decisiu on està situada la seu de l’empresa, des de quin país es paga la nòmina o on s’aprofita el resultat del treball. El veritablement rellevant és on es troba físicament el treballador mentre du a terme l’activitat per la qual cobra el seu salari.

En el cas estudiat, el treballador h fa des del seu domicili a Espanya. Per això, a l’efecte del Conveni hispà-portuguès, l’ocupació s’entén exercida a Espanya.

Que els serveis es prestin per a una companyia portuguesa no canvia aquesta conclusió. Tampoc ho fa el fet que el resultat d’aquest treball s’utilitzi o tingui efectes econòmics a Portugal.

La DGT conclou, ateses les circumstàncies plantejades, que només Espanya té potestat tributària per a gravar aquests rendiments del treball.

• Atenció. Convé no confondre el lloc on es troba l’ocupador amb el lloc on es du a terme l’activitat. En situacions de teletreball internacional, saber des de quin país es presta físicament el servei pot canviar per complet el tractament fiscal.

L’empresa ha de descomptar l’IRPF espanyol de la nòmina?

Arribats a aquest punt apareix un dubte bastant lògic. Si el salari tributa a Espanya, l’empresa portuguesa ha de practicar les mateixes retencions que practicaria una empresa espanyola? No necessàriament.

Perquè existeixi retenció no n’hi ha prou que el treballador percebi un salari subjecte a l’IRPF. També ha d’existir un pagador que, d’acord amb la normativa espanyola, estigui obligat a retenir.

La regulació contempla determinats supòsits en els quals les persones o entitats no residents queden subjectes a aquesta obligació. Entre ells es troben els qui operen a Espanya mitjançant establiment permanent i, en determinades circumstàncies, els qui desenvolupen aquí la seva activitat sense disposar-ne.

Per això cal analitzar la posició de l’empresa i no quedar-se únicament amb l’origen estranger de la nòmina.

• Atenció. Que una empresa estigui situada fora d’Espanya no permet concloure automàticament que mai tingui obligacions de retenció aquí. Cal comprovar si opera realment en territori espanyol i en quines condicions ho fa.

Una empresa estrangera que no opera a Espanya pot no estar obligada a retenir

La consulta planteja precisament aquesta circumstància. Si la societat portuguesa no opera a Espanya mitjançant establiment permanent i tampoc desenvolupa aquí una activitat econòmica sense establiment permanent, no es trobaria entre els subjectes obligats a practicar retenció sobre el salari del treballador.

Per tant, sota les premisses del cas plantejat, no naixeria l’obligació de practicar retenció a compte de l’IRPF espanyol.

La DGT deixa clar que l’element rellevant per a determinar l’existència d’aquesta obligació és que l’entitat no resident operi en territori espanyol, sigui amb establiment permanent o, en els casos previstos legalment, sense ell.

Hi ha, a més, un matís que mereix ser assenyalat. La consulta va ser presentada pel treballador i algunes de les preguntes afectaven directament les obligacions fiscals de l’empresa portuguesa. Tributs recorda que una consulta ha de referir-se al règim tributari de qui la formula i, per aquest motiu, limita la seva contestació a la situació de l’empleat.

• Atenció. L’afirmació que no existeix obligació de retenir depèn del fet que realment es compleixi la premissa que l’empresa estrangera no opera a Espanya. La DGT adverteix que la valoració de les circumstàncies reals correspon als òrgans d’aplicació dels tributs.

Sense retencions, l’impost no desapareix

Aquest és possiblement l’aspecte pràctic que més hauria de preocupar el treballador. Pot donar-se perfectament aquesta combinació. El salari tributa a Espanya, però l’empresa que el paga no està obligada a practicar retencions espanyoles.

En aquesta situació, durant l’any el treballador pot estar cobrant el seu salari sense els pagaments a compte de l’IRPF que normalment apareixen descomptats en una nòmina espanyola.

Això no elimina la tributació. Els rendiments s’han d’incorporar a la declaració de l’IRPF i serà el contribuent qui hagi d’afrontar la quota que resulti de la seva autoliquidació.

Dit d’una manera senzilla, no haver sofert retencions durant l’any pot traduir-se en una quantitat important a pagar quan arribi la declaració de la renda. La consulta resumeix el criteri assenyalant que la inexistència de retenció no deixa aquests rendiments fora de tributació.

• Atenció. Aquesta mena de situacions mereixen una certa planificació. Si la nòmina arriba íntegra durant tot l’any i no existeixen pagaments a compte suficients, el contribuent pot trobar-se amb una quota elevada d’IRPF en presentar la seva declaració.

Què convé revisar si teletreballa per a una empresa estrangera?

No tots els casos de teletreball internacional són iguals. Abans de donar per descomptat que s’aplica el mateix criteri d’aquesta consulta convé revisar, almenys, on resideix fiscalment el treballador, des de quin país du a terme efectivament la seva activitat, si treballa alguns dies presencialment a l’estranger, quin conveni de doble imposició resulta aplicable i quina és la presència real de l’empresa estrangera a Espanya.

També mereix atenció l’existència o no de retencions durant l’exercici. Si no s’estan practicant, pot ser convenient anticipar l’impacte que tindrà l’IRPF en presentar la declaració, evitant així que el resultat final arribi per sorpresa.

Es poden posar en contacte amb aquest despatx professional per qualsevol dubte o aclariment que puguin tenir sobre aquesta qüestió.

Una salutació cordial,

Des del passat 1 d’agost de 2026 les empreses compten amb una mica més de marge per a fer un dels tràmits habituals en la gestió laboral. Les baixes de treballadors i les variacions de les seves dades davant la Tresoreria General de la Seguretat Social (TGSS) ja no han de comunicar-se dins dels tres dies naturals següents. El nou termini passa a ser de sis dies naturals.

El canvi ha arribat de la mà del Reial decret 643/2026, de 29 de juliol, publicat al BOE del 30 de juliol, i respon a una petició bastant comprensible dels qui gestionen diàriament un elevat nombre de moviments d’afiliació.

No sembla una modificació espectacular sobre el paper. En la pràctica, no obstant això, aquests tres dies addicionals poden evitar força incidències, especialment quan coincideixen caps de setmana, períodes de vacances o acumulacions importants d’altes i baixes.

De tres a sis dies naturals

Fins ara, les sol·licituds de baixa i les variacions de dades dels treballadors s’havien de presentar dins dels tres dies naturals següents al cessament o al moment en el qual s’hagués produït la modificació. Aquest termini es duplica.

Des de l’entrada en vigor de la reforma, les empreses i els qui actuïn en la seva representació disposen de sis dies naturals següents al cessament en el treball o a la data en la qual es produeixi la variació.

La paraula “naturals” és important. No parlem de sis dies laborables. Dissabtes, diumenges i festius formen part del còmput.

Per exemple, si una persona cessa en l’empresa un dia 1, el còmput comença l’endemà i els sis dies següents entren en el termini, amb independència que entremig existeixi un cap de setmana.

• Atenció. El termini no s’ha de calcular comptant únicament dies d’oficina. Els caps de setmana i festius també consumeixen termini.

La modificació s’aplica des de l’1 d’agost de 2026

El Reial decret va entrar en vigor el primer dia del mes següent a la seva publicació, és a dir, l’1 d’agost de 2026.

A partir d’aquest moment comença a aplicar-se el nou marge de sis dies per a les baixes i variacions sotmeses a la nova regulació.

Aquesta data és especialment important en situacions pròximes al canvi normatiu, ja que no convé aplicar automàticament els sis dies a moviments produïts abans de l’entrada en vigor.

En la gestió diària, la data real del cessament o de la modificació continua sent el punt de partida fonamental per saber quin termini correspon.

• Atenció. En moviments situats al voltant de l’1 d’agost convé revisar la data efectiva del cessament i no limitar-se al dia en què es va rebre la documentació en l’assessoria o departament de personal.

El canvi afecta baixes i variacions, però no a les altes

Aquest matís mereix destacar-se perquè pot donar lloc a errors. El nou termini de sis dies es refereix a les sol·licituds de baixa i a les variacions de dades.

Les altes continuen tenint un funcionament diferent i han de tramitar-se, amb caràcter general, abans que el treballador comenci a prestar serveis.

Per tant, no s’ha de traslladar el nou marge de sis dies a tots els moviments d’afiliació.

Dit d’una forma senzilla, per a les baixes i determinats canvis disposem ara de més temps. Per a les altes, la regla continua sent la comunicació prèvia.

• Atenció. Que s’hagi ampliat el termini de les baixes no permet comunicar una alta sis dies després de l’inici de l’activitat. Les altes s’han de gestionar abans del començament de l’activitat.

Per què s’ha ampliat el termini?

La norma explica el motiu d’aquest canvi. Professionals que actuen en representació de les empreses havien traslladat les dificultats que suposava concentrar nombroses comunicacions en un espai de temps tan breu.

La situació podia complicar-se especialment quan una assessoria gestionava moltes empreses i es produïen nombrosos moviments de treballadors al mateix temps.

El problema no era únicament organitzatiu. Una comunicació presentada fora de termini pot produir conseqüències per a l’empresa representada. Per això, el Govern ha considerat oportú ampliar el marge de tres a sis dies i facilitar el compliment d’aquestes obligacions.

La reforma, per tant, no neix d’una modificació del concepte de baixa, sinó d’una cosa molt més pràctica. Donar un termini raonable per a gestionar correctament les comunicacions.

• Atenció. Els sis dies són un termini màxim, no una invitació a deixar tots els moviments per a l’últim moment.

Significa que podem esperar sis dies per a comunicar una baixa?

Legalment existeix aquest marge. Operativament, no sempre serà bona idea esgotar-los. Quan l’empresa coneix el cessament i disposa de totes les dades necessàries, continua sent aconsellable transmetre la baixa com més aviat millor.

Esperar fins a l’últim dia augmenta el risc que aparegui algun problema. Pot existir una dada incorrecta, un rebuig del Sistema RED, una incidència informàtica o simplement una diferència entre la data comunicada per l’empresa i la que consta en la documentació laboral.

Amb tres dies de marge addicional hi ha més tranquil·litat, però continua sent convenient mantenir una gestió àgil.

• Atenció. Una comunicació rebutjada l’últim dia pot deixar molt poc marge per a detectar l’error i corregir-lo. Sempre que sigui possible, no convé forçar el termini.

També s’amplia el termini per a les variacions de dades

La reforma no afecta únicament les baixes. Les variacions de dades dels treballadors també passen a disposar del termini de sis dies naturals següents al moment en el qual es produeixi el canvi.

Aquí resulta particularment important diferenciar entre el que tècnicament permeti realitzar una plataforma i el que estableix el termini reglamentari.

Que un sistema informàtic permeti introduir determinats canvis posteriorment no significa necessàriament que la comunicació tingui la consideració de feta dins de termini. La referència que s’ha de tenir present és senzilla. Sis dies naturals des que es produeix la variació.

• Atenció. No s’ha de confondre la possibilitat tècnica d’introduir una dada amb el compliment del termini legal per comunicar-la.

Què haurien de revisar ara les empreses?

L’ampliació del termini aconsella actualitzar alguns procediments interns, encara que no exigeix convertir la gestió laboral en una cosa distinta.

Convé revisar especialment la forma en què les empreses comuniquen les baixes al despatx o departament de personal. Si la informació arriba tard, part dels sis dies haurà transcorregut abans fins i tot de començar el tràmit.

També és recomanable comprovar sempre la data efectiva del cessament, revisar les respostes del Sistema RED i guardar la documentació acreditativa de cada comunicació.

Un procediment senzill pot evitar molts problemes. L’empresa comunica immediatament el moviment, es comprova la data, es fa la transmissió i es verifica després que el procés ha acabat correctament.

• Atenció. El termini de sis dies correspon al compliment de l’obligació enfront de la Seguretat Social. Que l’empresa tardi diversos dies a facilitar la informació a la seva assessoria no amplia aquest termini.

La reforma porta més canvis en els ajornaments de deutes

Encara que l’ampliació del termini de les baixes és probablement la novetat més visible, el Reial decret 643/2026 modifica també diferents regles relatives als ajornaments de deutes amb la Seguretat Social.

Una de les novetats afecta les garanties. Amb la nova regulació no serà necessari constituir-les quan el deute ajornable sigui igual o inferior a 150.000 euros.

Tampoc seran necessàries quan el deute sigui inferior a 250.000 euros si s’acorda ingressar almenys un terç dins dels deu dies següents a la notificació de la concessió i la resta s’abona durant els dos anys següents.

Encara que aquestes quanties ja tenien antecedents en criteris anteriors de la Tresoreria, ara queden incorporades expressament al reglament.

• Atenció. Que no sigui obligatori aportar garanties no significa que l’ajornament es concedeixi automàticament. Continuen existint requisits que s’han d’analitzar en cada expedient.

També canvia el tractament dels deutes petits

La norma modifica a més un dels supòsits que pot portar a denegar un ajornament per l’escassa quantia del deute. El límit passa del doble del salari mínim interprofessional (SMI) mensual a un SMI mensual vigent en el moment de presentar la sol·licitud.

En la pràctica, aquesta reducció pot permetre que determinats deutes que anteriorment trobaven aquesta barrera tinguin ara més opcions d’accedir a un ajornament.

A més, aquesta circumstància no serà aplicable a aquells ajornaments que arribin a tramitar-se i concedir-se de manera automatitzada.

• Atenció. No s’ha d’interpretar el nou límit com un dret automàtic a l’ajornament. Es modifica una causa de possible denegació, però continuen sent aplicables les restants condicions del procediment.

S’obre la porta als ajornaments automatitzats

El Reial decret també permet que la TGSS estableixi sistemes de concessió automatitzada per a determinats ajornaments. La mesura està pensada per a aquells casos en els quals no sigui necessària la constitució de garanties i es compleixin les condicions que estableixi la corresponent resolució.

Això pot agilitzar considerablement uns certs expedients, ja que la tramitació, emissió i notificació de la resolució es podrà fer de manera automatitzada.

Ara bé, la norma habilita aquesta possibilitat. El seu funcionament concret dependrà de les condicions que estableixi posteriorment la TGSS.

• Atenció. L’automatització no s’ha de donar per implantada per a qualsevol ajornament. Caldrà comprovar quins procediments i condicions determini la Tresoreria General de la Seguretat Social.

Hi ha deutes que continuen sent inajornables

La reforma també deixa clara una qüestió que no s’ha d’oblidar. Continuen sense poder ajornar-se les quotes corresponents a l’aportació dels treballadors per compte d’altri o assimilats.

Tampoc són ajornables les quotes corresponents a les contingències d’accidents de treball i malalties professionals.

La norma aclareix, a més, que aquesta última limitació afecta tant a treballadors per compte d’altri com a treballadors per compte propi.

Aquestes quantitats hauran d’ingressar-se, si no s’haguessin pagat abans, dins del mes següent a la notificació de la resolució per la qual es concedeixi l’ajornament.

• Atenció. Un deute amb la Seguretat Social pot contenir conceptes ajornables i altres que no ho són. Abans de sol·licitar l’ajornament convé separar correctament uns i altres.

Nova obligació sobre l’ocupació dels treballadors

Hi ha un altre canvi que pot passar una mica més desapercebuda, però que les empreses no haurien de deixar per al final.

El Reial decret estableix un termini de sis mesos des de la seva entrada en vigor perquè els empresaris comuniquin a la Tresoreria General de la Seguretat Social el codi d’ocupació laboral, única o principal, dels treballadors per compte d’altri que es trobin d’alta, d’acord amb la Classificació Nacional d’Ocupacions vigent.

L’obligació afecta aquells casos en els quals aquesta informació encara no hagi estat comunicada.

L’objectiu és que l’Administració disposi de dades adequades per a elaborar els informes utilitzats, entre altres qüestions, en l’eventual reconeixement de coeficients reductors de l’edat de jubilació en determinades activitats especialment penoses, perilloses, tòxiques o insalubres.

• Atenció. No cal tornar a comunicar el codi quan la TGSS ja disposi correctament de la dada. El recomanable és comprovar quins treballadors el tenen informat i quins romanen pendents.

Es poden posar en contacte amb aquest despatx professional per qualsevol dubte o aclariment que puguin tenir sobre aquesta qüestió.

Una salutació cordial,

Com ja sap, la reserva de capitalització permet reduir la base imposable de l’impost sobre societats (IS) quan l’entitat incrementa els seus fons propis i manté aquest augment durant el termini establert legalment.

Encara que aquest incentiu se sol relacionar amb empreses que desenvolupen una activitat econòmica ordinària, la Llei no exclou de manera general les societats patrimonials. Per aquest motiu, una entitat dedicada, per exemple, a l’arrendament d’immobles pot aplicar la reducció sempre que tributi a un dels tipus de gravamen admesos i compleixi la resta dels requisits previstos en l’article 25 de la Llei de l’impost sobre societats (LIS).

La Direcció General de Tributs (DGT) ha confirmat expressament aquest criteri en la consulta vinculant V0997-26 relativa a una societat patrimonial dedicada al lloguer de locals comercials i que no comptava amb personal contractat per a la seva gestió.

• Atenció. Ser una societat patrimonial no impedeix aplicar la reserva, però tampoc suposa que l’incentiu es pugui utilitzar automàticament. Cal revisar tots els requisits legals i comptables.

La reducció general passa a ser del 20%

Per als períodes impositius iniciats a partir de l’1 de gener de 2025, la reserva de capitalització s’ha vist reforçada. Amb caràcter general, la reducció aplicable ascendeix al 20% de l’increment dels fons propis de l’entitat. Fins ara, el percentatge era inferior, per la qual cosa l’incentiu adquireix més importància en la planificació del tancament fiscal.

Aquest percentatge es calcula sobre l’increment de fons propis determinat conforme a les regles específiques de la Llei, i no sobre qualsevol augment que aparegui comptablement en el patrimoni net.

• Atenció. No totes les partides que augmenten els fons propis computen per a calcular la reserva. Les aportacions de socis, determinades ampliacions de capital i les reserves legals o estatutàries en queden fora, entre altres partides.

El límit es pot elevar al 25%

La reducció no es pot aplicar sense límit. Com a regla general, el seu import màxim serà el 20% de la base imposable positiva prèvia a la mateixa reducció, a determinats ajustos comptables i a la compensació de bases imposables negatives.

No obstant això, quan l’import net del volum de negocis de l’entitat sigui inferior a un milió d’euros, aquest límit màxim s’eleva al 25%.

Això significa que una petita societat pot aprofitar una part més gran de l’incentiu en el mateix exercici, sempre que l’increment dels seus fons propis permeti aconseguir aquesta quantia.

• Atenció. El 25% no és el percentatge de reducció sobre els fons propis. És el límit màxim que pot representar la reducció respecte de la base imposable positiva prèvia.

Quin volum de negocis s’ha de comprovar

Per saber si el límit del 25% és aplicable, no n’hi ha prou amb observar de forma aïllada la facturació reflectida en l’últim tancament comptable. La norma exigeix revisar l’import net del volum de negocis corresponent als dotze mesos anteriors a la data d’inici del període impositiu en el qual es genera el dret a la reducció.

Quan aquest import sigui inferior a un milió d’euros, es podrà aplicar el límit incrementat del 25% de la base imposable positiva prèvia.

• Atenció. S’ha d’atendre els dotze mesos anteriors al començament de l’exercici i no necessàriament a qualsevol dada de facturació acumulada o estimada durant el mateix període.

La reserva s’ha de mantenir durant tres anys

L’aplicació de l’incentiu exigeix que l’increment dels fons propis es mantingui durant un termini de tres anys des del tancament del període impositiu al qual correspongui la reducció. La Llei contempla una excepció quan la disminució es produeix a conseqüència de pèrdues comptables, però fora d’aquest supòsit caldrà conservar l’increment durant tot el període exigit.

A més, l’entitat ha de dotar una reserva comptable per l’import de la reducció aplicada. Aquesta reserva haurà d’aparèixer en el balanç amb absoluta separació, sota una denominació adequada, i romandre indisponible durant aquests mateixos tres anys.

• Atenció. No n’hi ha prou amb fer el càlcul fiscal. La reserva s’ha de dotar correctament en la comptabilitat i figurar separada en el balanç. Un error formal pot posar en risc l’incentiu.

Els increments de plantilla permeten percentatges reforçats

La nova regulació incorpora percentatges superiors quan augmenta la plantilla mitjana de l’entitat. La reducció es pot elevar:

• Al 23% quan la plantilla augmenti almenys un 2% i no superi el 5%.
• Al 26,5% quan l’increment se situï entre el 5% i el 10%.
• Al 30% quan la plantilla augmenti més d’un 10%.

Aquest increment també s’ha de mantenir durant tres anys.

En el cas de moltes societats patrimonials sense personal contractat, aquests percentatges reforçats no tindran aplicació pràctica. No obstant això, convé conèixer-los quan l’entitat sí que té treballadors o preveu incorporar-los.

• Atenció. La contractació puntual d’un treballador no garanteix el percentatge reforçat. S’ha de calcular la plantilla mitjana i mantenir-se l’increment durant el termini legal.

La falta de base imposable no fa perdre immediatament la reducció

Pot passar que la societat generi el dret a la reserva, però que no disposi de suficient base imposable positiva per a aplicar-la íntegrament. En aquest cas, les quantitats pendents es podran aplicar en els dos períodes impositius que finalitzin immediatament després del tancament de l’exercici en el qual es va generar el dret, juntament amb la reducció que, si és el cas, correspongui en cadascun d’aquests exercicis. En tot moment caldrà respectar els límits legals aplicables.

El criteri de la DGT no substitueix la comprovació dels requisits

La consulta de la Direcció General de Tributs confirma que no existeix una exclusió específica per a les entitats patrimonials i que el límit del 25% es pot aplicar quan el volum de negocis sigui inferior a un milió d’euros.

No obstant això, la mateixa DGT adverteix que la seva resposta parteix dels fets declarats pel consultant. No entra a comprovar la realitat de les dades comptables, la correcta determinació de l’increment de fons propis ni el compliment efectiu dels requisits de l’article 25 de la Llei. Aquestes qüestions podran ser revisades posteriorment per l’Administració Tributària.

Recomanacions

Les societats patrimonials amb beneficis i un volum de negocis inferior a un milió d’euros haurien de revisar la possible aplicació de la reserva de capitalització abans de tancar l’impost sobre societats.

Per a això cal comprovar l’increment real dels fons propis, identificar les partides que no es poden computar, calcular correctament el límit del 25%, dotar la reserva de manera separada i planificar el seu manteniment durant tres anys.

Una revisió feta abans d’aprovar els comptes anuals permet coordinar millor la distribució del resultat, la comptabilització de la reserva i la liquidació de l’impost, evitant perdre un incentiu que pot reduir de manera apreciable la tributació de la societat.

Es poden posar en contacte amb aquest despatx professional per qualsevol dubte o aclariment que puguin tenir sobre aquesta qüestió.

Una salutació cordial,

Un dels aspectes que més controvèrsia ha estat generant en la tributació dels immobles arrendats és determinar quines despeses es poden deduir realment en calcular el rendiment net del capital immobiliari. La normativa enumera nombroses despeses deduïbles, però no sempre és senzill determinar si determinats desemborsaments tenen una relació prou directa amb l’obtenció dels ingressos derivats del lloguer.

Precisament sobre aquesta qüestió s’ha pronunciat recentment el Tribunal Econòmic Administratiu Central (TEAC), en la seva Resolució de 24 de juny de 2026, fixant un criteri que pot beneficiar a molts propietaris que tenen finançat el seu habitatge mitjançant un préstec hipotecari.

L’assegurança de vida no sempre es pot deduir

Convé fer un primer aclariment important. La resolució no estableix que qualsevol assegurança de vida relacionada amb un habitatge llogat sigui deduïble en l’IRPF. El criteri únicament afecta determinats supòsits en els quals aquesta assegurança manté una relació directa amb el finançament de l’immoble.

Per tant, la contractació voluntària d’una assegurança de vida per motius personals continua sense generar, amb caràcter general, una despesa deduïble en els rendiments del lloguer.

• Atenció. Si l’assegurança de vida no té cap relació amb les condicions del préstec hipotecari, les primes continuaran tenint la consideració de despesa personal.

La clau està en el finançament de l’immoble

L’element determinant no és l’assegurança en si mateixa, sinó la funció que exerceix dins del finançament. El TEAC considera que quan l’entitat financera exigeix contractar una assegurança de vida com a condició per a concedir el préstec o quan la seva contractació permet accedir a un tipus d’interès més reduït, hi ha una vinculació econòmica directa entre aquesta despesa i el finançament utilitzat per a adquirir o construir l’immoble arrendat.

En aquestes circumstàncies, les primes es deixen de veure com una despesa estrictament personal per passar a integrar-se dins del cost financer associat a l’immoble.

• Atenció. Revisi l’escriptura del préstec i l’oferta bancària. Si l’assegurança apareix vinculada al finançament o permet obtenir una bonificació de l’interès, podria existir dret a la deducció.

No es tracta d’una assegurança sobre l’immoble

Un altre aspecte rellevant que aclareix la resolució consisteix a diferenciar l’assegurança de vida d’altres assegurances tradicionalment deduïbles. Les assegurances d’incendi, responsabilitat civil, robatori o similars protegeixen directament l’immoble que genera els rendiments i ja estaven expressament previstos en la normativa.

No obstant això, l’assegurança de vida protegeix la persona assegurada i no a l’immoble. Per aquest motiu, el Tribunal entén que la seva deducció no es pot fonamentar en les normes específiques aplicables a les assegurances sobre el bé arrendat, sinó en la seva consideració com una despesa relacionada amb el finançament.

• Atenció. Convé no confondre les assegurances de l’immoble amb les assegurances personals. El seu tractament fiscal pot ser completament diferent.

El concepte de despesa deduïble és més ampli del que sembla

Un dels aspectes més interessants d’aquesta resolució és que el TEAC recorda que la relació de despeses deduïbles prevista en la Llei de l’IRPF no constitueix una llista tancada. La mateixa norma parla de despeses necessàries per a obtenir els rendiments i inclou únicament alguns exemples.

Això permet interpretar que també es poden deduir altres desemborsaments quan existeixi una connexió econòmica clara amb l’obtenció dels ingressos derivats del lloguer.

Segons el Tribunal, el veritablement important no és que la despesa sigui estrictament obligatòria des d’un punt de vista jurídic, sinó que contribueixi de manera directa a l’obtenció dels rendiments.

• Atenció. El fet que una despesa no aparegui expressament esmentada en la Llei no significa automàticament que no pugui ser deduïble.

Un criteri que pot reduir la tributació de molts arrendadors

La resolució parteix d’una idea senzilla. Si el propietari accepta contractar una assegurança de vida per a aconseguir un finançament més barat, el cost total d’aquest finançament no està format únicament pels interessos del préstec, sinó també per l’import de les primes satisfetes.

Des d’un punt de vista econòmic, tots dos conceptes formen part del cost necessari per a mantenir el finançament de l’immoble arrendat. Per això, impedir la deducció de l’assegurança mentre s’admeten els interessos suposaria, segons el Tribunal, gravar una capacitat econòmica superior a la realment obtinguda pel contribuent.

• Atenció. Aquest criteri pot resultar especialment interessant per a propietaris que revisin declaracions no prescrites i que comprovin que compleixen els requisits exigits.

Què han de revisar ara els propietaris?

Els qui obtenen rendes pel lloguer d’immobles finançats mitjançant hipoteca haurien de comprovar diversos aspectes abans de presentar la seva pròxima declaració de l’IRPF. Entre ells convé verificar:

• Si el préstec hipotecari incorpora la contractació de l’assegurança de vida entre les seves condicions.
• Si la contractació de l’assegurança permet accedir a un tipus d’interès bonificat.
• Si existeix documentació que acrediti aquesta vinculació amb el finançament.
• Si les primes corresponen exclusivament al préstec que grava l’immoble arrendat.

Disposar d’aquesta documentació facilitarà la justificació de la despesa en cas d’una futura comprovació tributària.

Recomanacions

La resolució del TEAC suposa un criteri favorable per a molts contribuents, però no converteix automàticament en deduïbles totes les primes d’assegurances de vida.

Cada cas cal analitzar-lo individualment per comprovar si realment existeix una vinculació directa entre l’assegurança i el finançament de l’immoble arrendat. Abans d’aplicar aquesta deducció en la declaració de l’IRPF és aconsellable revisar la documentació del préstec hipotecari i confirmar que es compleixen els requisits establerts pel Tribunal.

Una correcta revisió prèvia pot evitar futures regularitzacions i permetre aprofitar aquelles deduccions que la normativa i la doctrina administrativa reconeixen de manera expressa.

Es poden posar en contacte amb aquest despatx professional per qualsevol dubte o aclariment que puguin tenir sobre aquesta qüestió.

Una salutació cordial,

Els errors en la confecció de les nòmines formen part de la realitat diària de moltes empreses. N’hi ha prou amb una errada informàtica, una incidència en el programa de gestió o un error humà perquè un treballador percebi un import superior que el que realment li corresponia. Davant aquesta situació, la primera reacció sol ser la mateixa. Si els diners s’han pagat per error, es poden recuperar descomptant-los directament de la següent nòmina? La resposta no sempre és la mateixa.

Haver pagat de més no significa que l’empresa pugui descomptar automàticament aquesta quantitat del següent salari.

Els errors més habituals

Encara que cada cas té les seves particularitats, els excessos salarials solen produir-se per incidències força comunes.

Entre elles destaquen:

• Errors en el càlcul d’hores extraordinàries;
• Duplicitat en el pagament d’incentius, dietes o complements;
• Baixes de treballadors registrades fora de termini;
• Actualització incorrecta de taules salarials;
• Càlcul erroni de vacances o pagues extraordinàries;
• Incidències en els programes de nòmina;
• Aplicació incorrecta del conveni col·lectiu.

En la majoria de les ocasions l’error no respon a una actuació intencionada, sinó a simples incidències administratives.

• Atenció. Com més aviat es detecti l’error, més senzilla sol ser la seva regularització.

Quan pot descomptar-se directament de la nòmina?

L’empresa té dret a recuperar les quantitats abonades indegudament. Tanmateix, això no significa que pugui fer-ho sempre mitjançant un descompte unilateral. La clau està a determinar si el deute reuneix una sèrie de requisits.

En termes generals, el descompte es podrà fer quan la quantitat sigui perfectament identificable, estigui clarament determinada, sigui exigible i, sobretot, no existeixi cap discussió sobre la seva existència. És a dir, totes dues parts han de tenir clar que realment es va produir un pagament indegut.

• Atenció. Si el treballador discuteix l’origen o l’import del deute, l’empresa no hauria de practicar el descompte de manera unilateral.

El Tribunal Suprem aclareix quan és possible

Precisament aquesta qüestió ha estat analitzada pel Tribunal Suprem (STS núm. 449/2025, de 21 de maig). El cas tenia el seu origen en una empresa que, a conseqüència d’un error en el sistema de càlcul de nòmines, va abonar imports superiors als que corresponien a determinats treballadors després d’un procés de subrogació. Quan va detectar l’error va comunicar a la plantilla que les quantitats es recuperarien de manera progressiva, distribuint el descompte durant deu mensualitats. Els representants dels treballadors van impugnar la mesura en entendre que l’empresa necessitava una resolució judicial prèvia per a poder fer aquests descomptes.

No obstant això, tant l’Audiència Nacional com posteriorment el Tribunal Suprem van considerar correcta l’actuació empresarial perquè ningú discutia que el pagament havia estat indegut ni quina era exactament la quantitat que s’havia de retornar.

El deute era clar, líquid, vençut i exigible, per la qual cosa la regularització es podia fer directament mitjançant descomptes en les nòmines.

I si el treballador no hi està d’acord?

La situació canvia completament. Suposem ara que el treballador considera que aquest complement sí que li corresponia perquè entén que va complir els objectius fixats o perquè discrepa de la interpretació feta per l’empresa. En aquest moment ja existeix una controvèrsia. El deute deixa de ser pacífic i l’empresa no hauria de descomptar unilateralment aquestes quantitats de la nòmina. El procedent serà reclamar la seva devolució per la via judicial corresponent perquè sigui un jutge qui determini si realment existeix o no aquest dret al reintegrament.

• Atenció. Quan existeix qualsevol discussió sobre el deute, el descompte unilateral pot ser declarat improcedent.

Davant qualsevol excés salarial convé actuar amb rapidesa, però també amb prudència. Abans de practicar un descompte en nòmina és recomanable verificar l’origen de l’error, documentar correctament la incidència, comunicar-la per escrit al treballador i valorar si realment existeix acord sobre la devolució. Una actuació precipitada pot convertir un simple error administratiu en un conflicte laboral perfectament evitable.

Es poden posar en contacte amb aquest despatx professional per qualsevol dubte o aclariment que puguin tenir sobre aquesta qüestió.

Una salutació cordial,

En moltes petites i mitjanes empreses arriba un moment en el qual fa falta reforçar la tresoreria. Pot ser per a afrontar una inversió, compensar pèrdues, millorar la solvència enfront de bancs o simplement disposar de liquiditat per a continuar creixent. En aquestes situacions és freqüent que els socis aportin diners a la societat. No obstant això, no sempre és necessari acudir a una ampliació de capital ni formalitzar un préstec.

Hi ha una alternativa molt més senzilla des del punt de vista societari i comptable: les aportacions de socis registrades en el compte 118 del Pla General de Comptabilitat.

Ara bé, encara que aquesta operació resulta àgil i flexible, convé conèixer bé el seu tractament fiscal per a evitar futures regularitzacions.

• Atenció. Una aportació correctament comptabilitzada pot no tenir cost fiscal. No obstant això, un petit error en el seu plantejament pot acabar tributant en l’impost sobre societats.

Què és una aportació de socis al compte 118?

Es tracta d’una aportació que fan un o diversos socis a favor de la societat sense augmentar el capital social i sense generar un deute que l’empresa hagi de retornar. En altres paraules, el soci lliura recursos a la societat per a enfortir els seus fons propis, però no rep noves participacions ni neix un dret de cobrament enfront de l’empresa.

Precisament per aquest motiu aquestes aportacions es comptabilitzen directament en el patrimoni net mitjançant el compte 118 “Aportacions de socis o propietaris”.

Aquesta fórmula permet millorar ràpidament la situació financera de l’empresa sense necessitat d’escriptura pública ni inscripció en el Registre Mercantil, i normalment n’hi ha prou amb el corresponent acord de la junta general.

• Atenció. No s’ha de confondre una aportació al compte 118 amb un préstec del soci. El seu tractament comptable i fiscal és completament diferent.

Tributen aquestes aportacions?

Com a regla general, no. Quan tots els socis fan l’aportació respectant el percentatge que posseeixen en el capital social, la societat simplement incrementa els seus fons propis. En aquest supòsit la societat no obté un ingrés subjecte a l’impost sobre societats, i el soci augmenta el valor d’adquisició de les seves participacions per l’import aportat.

La Direcció General de Tributs (DGT) i l’ICAC consideren que aquestes operacions no constitueixen liberalitats, sinó simples moviments patrimonials interns destinats a reforçar econòmicament l’empresa.

• Atenció. La neutralitat fiscal només es manté quan les aportacions respecten la participació de cada soci.

El problema apareix quan un soci aporta més que els altres

En la pràctica succeeix amb freqüència. Un soci disposa de liquiditat i decideix ajudar a l’empresa mentre la resta no pot aportar fons. Encara que la intenció sigui salvar la societat, fiscalment l’operació canvia. La doctrina administrativa i la recent jurisprudència consideren que l’excés aportat sobre la participació que correspon a aquest soci deixa de tenir el tractament d’una simple aportació a fons propis.

Aquest excés pot convertir-se en un ingrés subjecte a l’impost sobre societats per a l’empresa i, a més, no incrementarà el valor fiscal de les participacions del soci aportant, en entendre’s que existeix una liberalitat respecte de la resta de socis.

• Atenció. No n’hi ha prou amb comptabilitzar tota l’operació en el compte 118. També s’ha d’analitzar si l’aportació respecta la proporcionalitat entre socis.

Exemple

Imaginem una societat limitada amb dos socis.

• L’Anna posseeix el 60% del capital.

• En Xavier posseeix el 40%.

L’empresa necessita 100.000 euros per a escometre un projecte de digitalització.

Escenari 1. Cada soci aporta segons la seva participació

• L’Anna aporta 60.000 €

• En Xavier aporta 40.000 €

Resultat

La totalitat de l’operació es registra en el compte 118. La societat incrementa els seus fons propis. No existeix ingrés en l’impost sobre societats. Cada soci augmenta el valor fiscal de les seves participacions per l’import efectivament aportat.

Escenari 2. Només és l’Anna qui aporta

L’Anna decideix assumir tot el finançament i ingressa els 100.000 €. En Xavier no aporta cap quantitat. Des d’un punt de vista econòmic l’empresa rep exactament els mateixos diners. No obstant això, fiscalment la situació canvia.

Com que l’Anna únicament havia d’aportar 60.000 € conforme a la seva participació, els 40.000 € restants constitueixen una aportació no proporcional.

Conseqüències:

• 60.000 € mantenen el tractament d’aportació a fons propis.
• 40.000 € poden considerar-se ingrés fiscal per a la societat.
• Aquest import incrementarà la base imposable de l’impost sobre societats.
• Per a l’Anna, aquests 40.000 € no incrementaran el valor fiscal de la seva inversió.

Si la societat tributa al tipus general del 25%, aquest excés podria generar aproximadament 10.000 € addicionals de quota de l’impost sobre societats, a més d’interessos i, si és el cas, sancions si l’operació no hagués estat declarada correctament.

• Atenció. El mateix moviment de tresoreria pot tenir un impacte fiscal molt distint depenent de com s’estructuri l’aportació.

I si en el futur aquestes aportacions es volen retornar als socis?

Un dels avantatges menys coneguts de les aportacions registrades en el compte 118 és que no han de romandre indefinidament en la societat. Si la situació econòmica millora, és possible acordar la seva devolució als socis. Ara bé, aquesta devolució no funciona com el reemborsament d’un préstec.

En formar part dels fons propis, aquestes aportacions tenen la consideració de patrimoni aportat i la seva restitució ha de respectar les normes mercantils aplicables al repartiment de reserves. En conseqüència, la societat únicament podrà acordar la seva devolució quan existeixin prou reserves distribuïbles i es compleixin les limitacions previstes en la Llei de societats de capital per a protegir el patrimoni social.

Des del punt de vista fiscal, la DGT ha equiparat aquesta devolució al tractament previst per a la prima d’emissió. Això significa que, amb caràcter general, l’import rebut pel soci redueix el valor d’adquisició de les seves participacions. Només si la devolució supera aquest valor, l’excés tributarà com a rendiment del capital mobiliari en el cas de persones físiques.

Existeix a més un aspecte que moltes societats passen per alt. Tret que els estatuts estableixin una altra regla o existeixi una estructura societària específica que ho permeti, la devolució es distribueix conforme al percentatge de participació de cada soci, amb independència de qui va fer originalment les aportacions. Això pot provocar situacions poc desitjades quan les aportacions inicials les van fer únicament alguns socis.

• Atenció. Abans de fer aportacions importants al compte 118 convé analitzar també com es recuperaran en el futur. Una correcta planificació estatutària pot evitar conflictes entre socis i conseqüències econòmiques no previstes.

Què convé revisar abans de fer una aportació?

Abans de finançar l’empresa mitjançant el compte 118 és recomanable comprovar:

• Si tots els socis participaran en l’aportació;
• Si les quantitats respecten el percentatge de participació;
• Si existeix un acord formal de la junta general;
• Si el tractament comptable reflecteix correctament l’operació;
• I si l’operació pot tenir conseqüències fiscals per a la societat o per a algun dels socis.

Una adequada planificació prèvia sol evitar ajustos fiscals posteriors molt més costosos.

La nostra recomanació

Les aportacions de socis sense augment de capital constitueixen una eina molt útil per a reforçar el finançament de l’empresa de manera ràpida i senzilla. No obstant això, convé analitzar prèviament com es farà l’aportació i quin serà el seu impacte comptable i fiscal.

Especialment, quan no tots els socis aporten en la mateixa proporció, una revisió prèvia per part de l’assessor pot evitar contingències tributàries, sancions i costos innecessaris.

En aquesta mena d’operacions, la rapidesa mai hauria de substituir a una correcta planificació.

Es poden posar en contacte amb aquest despatx professional per qualsevol dubte o aclariment que puguin tenir sobre aquesta qüestió.

Una salutació cordial,

Durant anys, l’assistència a les juntes de socis va estar inevitablement lligada a la presència física. No obstant això, l’experiència acumulada durant els últims exercicis (especialment arran de la COVID) ha canviat per complet la forma en què moltes societats organitzen les seves reunions.

Avui resulta perfectament possible que alguns socis acudeixin presencialment al domicili social mentre uns altres participin des de qualsevol lloc mitjançant mitjans telemàtics. La fórmula ofereix indubtables avantatges. Facilita la participació, redueix desplaçaments i afavoreix la presa de decisions quan els socis resideixen en ciutats distintes o mantenen agendes especialment complexes. No obstant això, convé actuar amb prudència. Perquè, encara que la tecnologia simplifiqui l’organització, les exigències jurídiques continuen existint.

No totes les societats poden celebrar juntes mixtes

Un dels errors més freqüents consisteix a assumir que qualsevol societat limitada pot permetre automàticament l’assistència telemàtica dels seus socis. No és així.

Abans de convocar una junta amb participació a distància, és imprescindible revisar detingudament els estatuts socials. La possibilitat d’assistir telemàticament s’ha de trobar expressament prevista en els estatuts. Si no existeix aquesta previsió, la societat haurà de modificar prèviament els seus estatuts mitjançant acord de junta general.

• Atenció. Celebrar una junta amb assistència telemàtica sense cobertura estatutària pot obrir la porta a futures impugnacions dels acords adoptats.

La convocatòria requereix informació addicional

Quan la societat ja disposa de la corresponent previsió estatutària, la convocatòria ha de contenir determinats extrems addicionals. No n’hi ha prou amb indicar la data, hora i lloc de celebració. Els socis han de conèixer amb suficient antelació qüestions tan rellevants com, la plataforma o aplicació que s’utilitzarà, procediment per a connectar-se, termini per a comunicar l’assistència telemàtica, manera d’exercir el dret de vot o el sistema previst per a formular preguntes o intervenir.

Com més claredat existeixi en aquestes instruccions, menors seran les possibilitats de conflicte posterior.

• Atenció. Una convocatòria incompleta pot provocar la nul·litat dels acords socials si es considera que ha limitat els drets d’informació o participació d’algun dels socis.

La identificació dels assistents és essencial

La tecnologia facilita la participació, però també obliga a extremar les cauteles. L’administrador ha d’assegurar-se que els connectats són realment els qui afirmen ser. No es tracta únicament d’una qüestió formal.

La correcta identificació dels assistents afecta directament la vàlida constitució de la junta i al còmput de majories. Per això, és aconsellable establir protocols interns que regulin qüestions pràctiques com:

• Sistemes d’autenticació prèvia.
• Remissió anticipada de documentació identificativa.
• Verificació mitjançant vídeo o signatura electrònica.
• Confirmació prèvia d’assistència.

Gravar la sessió pot convertir-se en una mesura molt recomanable

La normativa no exigeix amb caràcter general la gravació de totes les juntes mixtes. No obstant això, des d’una perspectiva preventiva, és una mesura altament aconsellable. La gravació permet acreditar la correcta constitució de la junta, la identitat dels assistents, el sentit de les votacions, les intervencions realitzades o l’existència o no d’incidències tècniques.

Igualment, és aconsellable remetre prèviament a tots els socis la documentació objecte de deliberació. Aquesta pràctica redueix conflictes i afavoreix un exercici efectiu del dret d’informació.

Què succeeix si finalment tots els socis participen a distància?

En la pràctica succeeix amb freqüència. La junta es convoca inicialment com a mixta, i això permet tant l’assistència presencial com telemàtica, però finalment tots els socis opten per connectar-se a distància. Aquesta circumstància no transforma automàticament la reunió en una junta exclusivament telemàtica.

Des del punt de vista jurídic continuarà considerant-se una junta convocada com a presencial amb possibilitat d’assistència remota. No obstant això, les juntes exclusivament telemàtiques presenten requisits específics addicionals que també convé revisar prèviament.

La seva societat està preparada per a celebrar juntes telemàtiques amb seguretat jurídica?

Moltes societats han incorporat solucions tecnològiques sense adaptar simultàniament els seus estatuts o els seus protocols interns.

Per això, pot ser convenient revisar:

• La redacció actual dels estatuts socials.
• Els sistemes de convocatòria utilitzats.
• Els procediments interns d’identificació.
• Els protocols de votació i participació.
• Les mesures de conservació d’evidències.

Una adequada revisió societària preventiva sol evitar impugnacions futures i proporciona més seguretat tant a administradors com a socis. Perquè, en matèria societària, tan important com adoptar decisions és poder acreditar posteriorment que aquestes decisions es van prendre correctament.

Es poden posar en contacte amb aquest despatx professional per qualsevol dubte o aclariment que puguin tenir sobre aquesta qüestió.

Una salutació cordial,